dissabte, 22 d’abril de 2017

玉龍


En aquell temps, diu una antiga llegenda xinesa, un deixeble va preguntar al mestre: "Quina és la diferència entre el cel i l'infern?".

El mestre li va respondre: "És molt petita, però té grans conseqüències. Vine, et mostraré l'infern".

Van entrar en una habitació on un grup de persones estava assegut al voltant d'un gran recipient amb arròs. Tots estaven famolencs i desesperats. Cada un tenia una cullera presa fixament des del seu extrem, que arribava fins a l'olla. Però cada cullera tenia un mànec tan llarg que no podien portar-se-la a la boca. La desesperació i el sofriment eren terribles.

"Vine", va dir el mestre després d'una estona. "Ara et mostraré el cel". Van entrar en una altra cambra idèntica a la primera, amb l'olla d'arròs. El grup de gent, les mateixes culleres llargues; però allà tots estaven feliços i alimentats.

"No comprenc" va dir el deixeble "Per què estan tan feliços aquí, mentre són desgraciats a l'altra habitació, si tot és el mateix?" El Mestre va somriure. "Ah ... ¿no t'has adonat?

Com les culleres tenen els mànecs llargs, no permetent portar el menjar a la seva pròpia boca, aquí han après a alimentar-se els uns als altres ".

dimecres, 15 de març de 2017

QUETZALCOATL


L'aparició a Mesomèrica i específicament en l'Anáhuac, d'aquest personatge alt, ros, blanc, barbat i de profunda cultura ha donat marge a la creació de diversos mites i llegendes que els antropòlegs, científics i exploradors estrangers han entreteixit d'un embolic cada vegada més difícil de desembolicar. 

En la mitologia tlahuica, tan confusa com la Grega, es broda una història pel que fa a Quetzalcóatl, semblant a la del naixement del Rei Salomó, doncs es diu en els antics còdexs que Quetzalcóatl va ser fill d'una dona verge anomenada Chimalma i del Rei- Déu Mixtocóatl, monarca de Tollan. Que avergonyida per haver donat a llum sense matrimoni, Chimalma va posar en una cistella al nen i va llançar-lo al riu. Uns ancians el van criar i educar, havent arribat a ser un home savi i culte que en tornar a Tollan, va fer-se càrrec del govern.

D'altra banda es diu que Quetzalcóatl va ser un home ros, blanc, alt, barbat i de grans coneixements científics, que va ensenyar als pobladors, del que avui és Mèxic, a treballar els metalls, l'orfebreria, astrologia etc. , malgrat que mai es va arribar a saber el seu origen ni la seva procedència. Es deia d'ell que, havent begut el suau neutle (pulque), es va emborratxar i va cometre actes vergonyosos després de la qual cosa va decidir marxar per sempre prenent el rumb del Golf de Mèxic o el Mar de les Turqueses.

En un suïcidi cerimonial al qual l'acompanyaven quatre dels seus deixebles, va enfonsar-se per sempre, renaixent com l'estrella del Matí i posteriorment adoptant el nom de Quetzalcóatl, que vol dir serp emplomallada o serp de plomatge bonic.
Els Maies van adoptar a Quetzalcóatl com a deïtat doncs fins allà va portar els seus coneixements i la seva cultura sorprenent, col·locant el nom de Kukulcan, que vol dir el mateix, serp emplomallada o Votàn (que ha d'haver estat el seu nom real) i van rebre d'ell els més alts i savis coneixements tant religiosos com polítics i artístics.


Es diu que els Tolteques, nahoas i Maies van  deïficar-lo i van col·locar el seu símbol en tots els palaus, monuments i temples de la zona Maia i Mesoamericana, a on encara es pot veure, en record i veneració d'aquest savi, que segons la tradició maia, va pujar al panteó i es va convertir en l'estrella Venus, que també és així identificat per alguns arqueòlegs.

Ara bé, quan les hosts hispanes van arribar a les terres de Veracruz al comandament del capità extremeny Hernán Cortés, i segons ens explica en les seves cròniques Bernal Díaz del Castillo, van trobar-se amb una gran sorpresa que relata el soldat cronista que arribats a les costes del que seria La Nueva España, l'Emperador Moctezuma va enviar uns tendils portant regals, or i joies i molts rics presents que lluny de fer que Cortés tornés proa a la mar, va tornar-lo més ambiciós. Un d'aquests tendils en veure que un dels soldats de Cortés tenia un casc de llautó que brillava al sol, va demanar veure-ho, dient que feia molts i molts anys, havia arribat a la Gran Tenochitlán un home ros, barbat i blanc, portant un casc semblant; que al marxar els hi havia regalat i els sacerdots el col·locaren al cap de l'ídol representatiu del Déu Huitzilopochtli. Va demanar que se li prestés el casc per comparar-lo amb el que tenia posat el seu Déu.

Resultant que el casc daurat que tenia el Déu, era igual al del soldat hispà, només que tenia a banda i banda uns ornaments a l'estil dels cascs víkings.

Aquell tendil no tan sols va portar davant Hernán Cortés el casc daurat, sinó també a un home blanc, alt, barbut, ros que s'assemblava molt al conqueridor, dient que el seu nom era Quintalbor, que de cap manera és nom mexicà, maia o corresponent a cap de les llengües que es parlaven en el Nou Món. Però en lloc d'examinar detingudament el casc i si ho van fer no va ser consignada en cap de les cartes de relació, no varen fer cap cas fins al punt que la presència  d'aquell home barbut, ros i blanc idèntic al senyor Hernán Cortés, al grau de semblar seu fill o el seu bessó i que des d'aquest moment el van anomenar Don Cortés, va ser motiu de broma escarni.

En arribar els conqueridors a la fabulosa Ciutat de Tenochtitlán, sacerdots i principals parlaven d'un home ros i barbut semblant a ells, que feia molts anys havia estat entre ells i els havia predit que un dia arribarien al país homes barbats i amb armes poderoses per als tirans.

Moctezuma, que segons ens explica la història era un monarca poruc, pusil·lànime, va creure que amb l'arribada d'Hernán Cortés i la seva gent es complia la profecia i gairebé va deixar en mans d'aquell grapat d'homes, que eren carn de forca, el destí dels seus regne, del seu imperi.

Encara no sabem del cert si Quetzalcoatl va ser aquell misteriós home barbut, possiblement nòrdic, que va deixar com a record seu casc de víking, en aquells moments  es creu que a Europa no es posseïa la cultura i els coneixements numèrics i astronòmics que posseïen els maies. El mite i la llegenda s'entreteixeixen en un ordit impenetrable i es confonen a causa dels estudis antropològics i arqueològics fets sota premisses qüestionables per fonts foranies.

Potser Tollan si va tenir un governant savi i bo al que van anomenar Quetzalcoatl, fill de Chimalma i el Rei-Déu Mixcoatl, però també és molt possible que els sacerdots i astrònoms de llavors, en observar el cel en la forma en què ho feien, descobrissin que el món, el seu món, formava part de la Via Làctia, d'aquesta enorme galàxia que avui coneixem i de la qual formem part a la qual donaven per nom Ixtacmixcoatl que vol dir "serp esquitxada de pedres precioses o estels", serp incrustada de diamants.  D'aquí que li adjudiquessin el nom de Quetzalcoatl, serp de plomes belles, difonent el seu culte als habitants de Mesomèrica i que en els seus magnífics temples esculpiren els seus símbols, reverenciant-lo com a deïtat.



dijous, 26 de gener de 2017

EL DRAC DE TRES CAPS DE SANT PERE DE RIBES


El Drac de tres caps es un drac tricèfal del bestiari festiu de Sant Pere de Ribes construït l'any 1972 sobre cartró d'acord amb un disseny de Lola Anglada, primer element del bestiari del país amb més d'un cap. Fou inspirat per Pere Carbonell i Grau i Josep M. Ramos entre d'altres, que eren membres de la Comissió de Festes que presidia Joan Baqués i Alsina, que va impulsar la construcció del Drac. 

Aquesta Comissió, mitjançant el sistema de subscripció popular (els ciutadans de Ribes, van fer aportacions voluntàries), va recollir diners i l'Ajuntament va acabar de pagar la "fera", que es va estrenar per la Festa Major de Sant Pau de 1972. 

Va ser construït als tallers El Ingenio de Barcelona. L'any 1991 fou substituït per una còpia en fibra de vidre realitzada pel terrassenc Ignasi Ros, sota l'impuls del regidor de Cultura del moment, Jordi Mestre. L'original de cartró està exposat de manera permanent a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. 

Tenia com a antecedent un drac de cartró que datava de 1916 i que els rosegadors van malmetre a la dècada dels 50 del segle XX.  Text:www.ribes.org

El drac és un element present a la festa major de Ribes des que als anys 20 la masia de can Puig en va donar un al poble. Aquest drac es va utilitzar fins als anys 50. L´any 58, però, en un estat d'abandonament deplorable va aparèixer mig menjat per les rates als cellers d´aquella masia tal com testimonien algunes fotografies. El poble es va quedar sense drac.

El drac de Ribes balla acompanyat de gralles i no de timbal (Sitges) o flabiol (Vilafranca). 


Més info:


http://www.hemerotecadigital.info/pdfs/DIV/2006/DIV060120044.pdf


  • Sol i Bros. XXVè aniversari del drac de Tres Caps, gener 1997.
  • Carbonell i Grau, Pere. Quelcom més sobre el nostre folklore. Programa Oficial de la Festa Major de Sant Pau (Hivern) de 1979. Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Sant Pere de Ribes, 1979
  • Carbonell i Grau, Pere. A la captura del drac. Programa Oficial de la Festa Major de Sant Pere (Estiu) de 1971. Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Sant Pere de Ribes, 1971
  • Carbonell i Grau, Pere. Ja tenim drac!. Programa Oficial de la Festa Major de Sant Pau (Hivern) de 1972. Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Sant Pere de Ribes, 1972
  • Cavall Fort, número 870. El nostre bestiari popular
  • Colla Gran. Ball de bastons a Ribes. Festa, passió i tradició. Sant Pere de Ribes: Arsis Editorial, 2003.


dissabte, 21 de gener de 2017

Níðhöggr


Art by Adam Ford


Nidhogg -en nòrdic occidental antic: Niðhǫggr que es pot traduir com «el que colpeja ple d'odi»- és un drac de la mitologia norrena que viu al Niflheim, a prop de la font Hvergelmir, amb dues vibres més, Góinn i Móinn. 

Nidhogg, rosega des de sota una de les tres arrels del freixe còsmic Yggdrasil, la que arriba fins al Niflheim, intentant matar així el freixe, ja que sap que, tan bon punt aquest mori o caigui, arribarà la fi del món. 

Les tres nornes, Urd, Verdandi i Skuld guareixen les ferides del freixe còsmic amb la sorra llecorosa de la deesa d'Urd, una font que neix devora una altra de les tres arrels del freixe Yggdrasil.

Mitjançant l'esquirol Ratatosc (norrè occidental antic: Ratatǫskr) aquest drac intercanvia insults (ǫfundarorð) amb l'Àliga que habita les branques més altes d'Yggdrasil, sense que se sàpiga quin fou el motiu d'aquest odi mutu ni el nom de l'Aliga.

Nidhogg és descrit com un drac negre (dimmr), refulgent (fránn), amb el cos recobert de plomes, que puja volant des de les Muntanyes de la Foscor (Niðafjǫll), situades en el submón, plana sobre els camps de batalla i, després, torna al submón amb els morts de què s'alimenta entre el seu plomatge 

A la Vǫlospá s'especifica que es nodreix de la sang dels morts, la qual xucla, i fins i tot s'alimenta dels mateixos cadàvers (http://etext.old.no/Bugge/voluspa/).

Aquest drac femella rosega sense parar l'arrel fins que vingui el Ragnarök i tot sia destruït per, després de la regeneració, turmentar les ànimes humanes que hagin quedat en el Niflheim.

La mitologia germànica inclou al drac (Nidhug o Níðhöggr) entre les forces de l'inframón.  Els antics escandinaus (els víkings), conferien a les proes de les seves naus forma de drac, en la creença que així espantarien als esperits (Landvaettir) que vigilaven les costes a les que arribaven.

dimecres, 21 de desembre de 2016

PARSIFAL


El llibret Parsifal (1882) de Richard Wagner és un drama amb ressonàncies simbòliques universals de gran abast hermenèutic. Es tracta, particularment, d'un drama arquetípic fonamental de la nostra visió del món occidental. 

De tots els drames de Wagner, Parsifal és el d'estructura més clara. Des del seu començament l'acció apareix resumida en una sola frase: per la compassió, un neci es convertirà en sapient i realitzarà l'obra de la redempció. Aquesta frase indica, a més amb gran precisió el contingut de cada un i els tres actes: en el primer, en l'ànima del neci neix la compassió; en el segon, per la compassió es fa sapient; i en el tercer, l'heroi, sapient per la compassió, esdevé redemptor.

El cèlebre poema èpic Parsifal, de Wolfram d'Eschenbach, pot dir-se que va ser útil a Wagner especialment per estalviar-se l'haver de donar extenses explicacions sobre la llegenda.


El que distingeix a primera vista el drama de Wagner del poema èpic de Wolfram d'Eschenbach, és que el Sant Grial constitueix el punt central del drama; el Grial i tot el que l'envolta, és a dir, el rei, víctima de tortures físiques i morals, i els cavallers, afligits per la desesperació. Des del principi contemplem els sofriments d'Amfortas; després coneixem clarament el que és el Grial -o, com diu Parsifal, qui és el Grial-, qui són els seus cavallers, els seus enemics i la lluita existent entre uns i altres; i només quan la nostra atenció ha estat concentrada en el Sant Grial i quan comprenem la impaciència amb què és esperada la vinguda del redemptor promès, és quan apareix Parsifal.

La llegenda, en canvi, comença per un relat minuciós de la joventut de Parsifal, de les seves aventures, del seu casament; i quan per fi l'heroi arriba al burg del Grial, el relat de tot el que passa i la descripció dels patiments del rei són tan confusos que mai se sap veritablement el que l'autor vol significar. Fins a arribar al vers número 14.072, no comença a parlar del Grial, i fins i tot per dir-nos només que és una pedra, que ha de ser de gran valor i que la denominen lapis exilis. I a continuació la major part del poema està consagrada a la narració de les nombroses aventures cavalleresques que condueixen a Parsifal a la cort del rei Arthur. Aquestes aventures omplen el llarg espai de temps que transcorre fins al dia en què Parsifal torna per fi al burg del Grial i cura la ferida d'Amfortas, alhora que li pregunta: "què teniu, tio meu?" Com veiem, en el fons hi ha ben poc parentiu entre els dos poemes.

En canvi, el que interessa realment és conèixer els llaços que uneixen el Parsifal, no només amb Jesús de Natzaret i Els Vencedors, sinó més encara amb L'Anell del Nibelung i Tristany i Isolda. És molt important precisar aquest punt, perquè s'ha afirmat sovint que Parsifal ocupa un lloc aïllat en l'obra de Wagner, que aquest poema ha anat més enllà dels límits de l'art, etc.

No hi ha necessitat d'exposar detalladament els trets comuns de caràcter que pugui haver-hi entre Parsifal i Jesús el Redemptor, o Ananda el pur, a Los Vencedors, ja que són ben patents. És molt més interessant, per a la comprensió exacta de Parsifal, examinar el que relaciona aquest drama amb L'Anell del Nibelung i també amb Tristany i Isolda.

El llaç d'unió entre Parsifal i Tristany i Isolda consisteix en què la figura de Parsifal se li va aparèixer per primera vegada al poeta mentre componia el Tristany. L'escriptor Joan de Wolzogen ens proporciona els següents detalls: "Parsifal, anant a la recerca del Sant Grial, havia d'arribar com a pelegrí a Kareol, en el tercer acte de Tristany i Isolda mentre Tristany, víctima de les tortures de l'amor, es retorqueix desesperat en el seu llit de mort. " I sembla que Wagner ja havia escrit la melodia del pelegrí Parsifal, que era una resposta als laments desesperats de Tristán negant la vida i preguntant el perquè de l'existència. La figura de Parsifal va ser imaginada, doncs, en principi, com a contrast amb la de Tristany. I en 1856 Wagner deia a Liszt: "cal haver comprès el meu Tristán per comprendre després millor Els Vencedors". Aquestes paraules demostren fins a quin punt la idea de portar a l'escena el sant, la redempció perfecta, el renunciament, brolla directament de la concepció del drama del desig i de la mort per l'amor. 

El primer projecte de Parsifal -ens diu un altre escriptor waggerià, Guillermo Tappert- acabava amb un cor que havia entonar aquestes paraules:

Gran és la seducció del desig,
però més gran és la força del renunciament.

Mas no cal oblidar que el drama, de Tristany i Isolda és també -com Wagner va dir- "una mena d'acte complementari de L'Anell del Nibelung pel que fa a les figures de Sigfrid i de Brunhilda. Doncs bé, aquesta part complementària és la que va inspirar la primera concepció de l'heroi Parsifal. 

Existeix, doncs, un parentiu directe entre L'Anell del Nibelung i Parsifal, però hi ha encara un altre, i molt més profund, que afecta més que a la figura de l'heroi a la concepció fonamental del drama.

Consisteix aquesta última afinitat que, en concepte de Wagner, "el Sant Grial no és altra cosa que el Tresor dels Nibelungs, idealitzat". Per a ell aquesta llegenda és una forma moderna i cristiana de l'antiga llegenda de l'Or del Rhin. És completament inútil discutir ara si semblant idea és justificada; el que convé saber és que el poeta la va tenir ja quan, el 1848, va esbossar el seu primer projecte de drama sobre el mite dels Nibelungs.  Amb això es comprèn que, en la ment del poeta, Parsifal va ser la continuació directa de L'Anell del Nibelung, o per dir-ho millor, una obra estrictament paral·lela a aquesta, tot i que alhora li fos antitètic. I no es tracta de coincidències fortuïtes ni d'interpretacions forçades: el propi mestre va exposar de manera tan indubtable la seva intenció d'un paral·lelisme dins de l'antítesi, que només cal admirar que un fet tan significatiu hagi passat fins ara inadvertit.

Així com l'Or (l'anell) és el centre del primer drama ,, així també el Greal és el centre del segon. Wagner mateix va dir: "la lluita pel Grial reemplaça ara a la lluita per l'Or". I afegia: "la veu que surt de la tomba de Titurel no és altra que la veu de Wotan, en qui s'ha anul·lat la voluntat de viure". Per mostrar el paral·lelisme entre Brunhilda i Kundri, "qui també travessa els aires en un corcel màgic", Wagner dóna així mateix a aquesta el nom de Gundrigia, que significa Walkiria. Podríem multiplicar aquests exemples de similitud amb detalls molt característics. I així com Parsifal, arribant a Kareol al costat de Tristán moribund, no ens hauria revelat sinó el contrast entre l'home ple de compassió, el renunciador, i l'home turmentat pel desig i morint d'amor, el Parsifal, oposat a L'Anell del Nibelung ens mostra l'antinòmia entre dues concepcions del món ben diferents.



Font: http://www.archivowagner.com/

dimarts, 20 de desembre de 2016

GLÀURUNG

Glàurung és un personatge fictici de l'univers Tolkien i que apareix en les seves novel·las pòstumes El Silmaríl·lion i Els fills d'en Hurin, així com en el llibre de relats Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana

És un drac, primer dels Urulóki, considerat com el «pare dels dracs». Pertany per tant a una primera generació d'aquestes bèsties, sense ales o potes, essent la seva morfologia similar a la d'una serp gegant.

És un dels principals personatges de les Guerres de Beleríand, en diverses de les batalles de les quals va participar en el servei del seu creador Mórgoth. Fins després de la Nirnaeth Arnoediad, va romandre la major part del temps ocult en la fortalesa d'Àngband.

La primera aparició de Glàurung es produeix després de la Tercera Gran Batalla de Beleríand (Dagor Aglareb). Era l'any 260 de la Primera Edat del Sol, i Glàurung era encara molt jove (possiblement uns dos segles, encara que es desconeix la data del seu naixement). Els dracs creixen durant tota la seva vida, de manera que poden tardar segles a arribar a una certa maduresa.

Com primer dels dracs urulóki (dracs amb alè de foc), va causar gran impressió entre els seus enemics, que mai havien contemplat una bèstia d'aquest tipus. No obstant això, superada la sorpresa inicial, Glàurung va ser rebutjat i obligat a fugir per un grup d'arquers muntats dirigits pel príncep ñoldorin Fingon el Valent. La batalla va ser guanyada pels elfs ñoldor.

Després de la retirada, Glàurung va romandre tancat durant dos-cents anys en la fortalesa d'Àngband, que es trobava assetjada pels pobles lliures com a resultat de la seva folgada victòria en la batalla Dagor Aglareb.

En arribar a la maduresa, Glàurung es va convertir en una peça clau de la següent gran batalla de Beleríand: la Dagor Bragollach (Batalla de la Flama Sobtada, any 455). Malgrat ser un drac molt primitiu (els seus moviments eren exclusivament reptants), ja tenia un poder i una força més que considerables.

Glàurung va anar com a líder d'un dels tres fronts de combat que va llançar Mórgoth en aquesta batalla: trobant-se per tant com enemics als elfs ñoldor de la casa de Fëanor. Igual que en els altres dos fronts, Glàurung va aconseguir la victòria en la seva comesa, trencant les defenses i penetrant amb les seves hostes a Beleríand Aquest.

L'halo de monstruosa llegenda que es va forjar entre els habitants de Beleríand entorn de la figura d'aquest gran rèptil comença amb aquestes accions.

En la cinquena i última gran batalla de Beleríand abans de la Guerra de la Còlera, Glàurung va acudir acompanyat per un seguici de dracs menors, participant en el front oriental de la batalla, on es van enfrontar als Naugrim (Nans) de Belegost, únics que van ser capaços de plantar-los cara. El rei nan Azaghâl va morir en combat contra Glàurung, encara que va aconseguir infligir-li al drac una ferida que li va obligar a retirar-se del camp de batalla.

Després que Turin va fer visible el regne de Nargòthrond als seus enemics, Mórgoth va enviar un exèrcit per a destruir la ciutat. Al capdavant d'aquest exèrcit anava Glàurung, que va vèncer als elfs de Nargòthrond en la planura de Tumhalad, al nord de la ciutat. Posteriorment van prendre i saquejar la ciutat. Glàurung va establir-se des de llavors en Nargòthrond, envoltat dels seus tresors.

Quan Morwen i Niënor partiren de Dòriath amb Màblung cap a les ruïnes de Nargòthrond a cercar notícies de Túrin, Glàurung els rep quan arriben a la ciutat, matant a sis dels nou Elfs que van partir amb Mablung, fent fugir als altres. Morwen agafa a Níenor i el puja com pot a Amon Ethir, en el cim es troben cara a cara amb Glaurung que la despulla de la seva memòria. Mablung la trobar amb tres elfs que van sobreviure a l'atac del Drac i es van dirigeixen cap a Doriath on, prop d'allà, una companyia d'Orcs els atacara i Níenor fugirà, arribant així a Brethil.

Anys després, quan Turin es refugiarà en el bosc de Brethil sota el nom de Turambar i quan la seva germana Níenor, sota l'encís d'amnèsia de Glàurung, s'hagi esposat amb Turin sota el nom de Niniel, Glàurung va decidirà acabar amb la família Hurin i es dirigirà, cap al nord, al bosc de Brethil. Allà trobarà la seva fi a mans de Turin, no sense abans revelar-los el seu error, i provocar llavors que ambdós germans es suïcidin.

Fonts:
  • Tolkien, J. R. R. (febrer de 1982). El hobbit. trad. Manuel Figueroa. Capellades: Minotauro. ISBN 978-84-450-7037-6.
  • Tolkien, J. R. R. (abril de 1993). El Señor de los Anillos. il. Alan Lee, trad. Luis Domènech y Matilde Horne. Barcelona: Minotauro. ISBN 978-84-450-7179-3.
  • Tolkien, J. R. R. (marzo de 1984). Tolkien, Christopher, ed. El Silmarillion. trad. Rubén Masera y Luis Domènech. Capellades: Minotauro. ISBN 84-450-7038-X.


dissabte, 24 de setembre de 2016

LLEGENDA XINA DE L'AU FÉNIX I EL DRAC XINÈS

Explica la llegenda xinesa que quan la deessa terra es va formar, tot estava en caos, els dracs van fer un paper molt benèfic, ja que intentaven restablir l'ordre.

La deessa Terra que s'estava formant era l'emperadriu Feng, i s'anava creant en desordre, i la seva forma física era l'au Fènix, però s'anava creant en pura creativitat i energia. Era el Drac Long el que ordenava aquesta creació.

Long es va enamorar de Feng, i controlava de forma pacient el seu desordre creatiu. Junts equilibraven el TAO.

Quan el Drac Long i el l'emperadriu Feng s'equilibren el Tao resplendeix com una perla banyada en la llum més pura.

No lluita el Drac Long amb l'au fènix (emperadriu Feng) Ells s'estimen, i es busquen, es complementen i s'equilibren. Sense l'au fènix no existeix la creació infinita, el ressorgiment de la vida infinita i eterna, i sense el Drac Long, no hi ha l'equilibri de l'ordre. Per això, el Drac i l'au Fènix són les imatges dels sagrats principis del Ying i el yang.

L'au fènix, és un ocell de bon auguri, en totes les cultures, i a la Xina, figura entre els quatre esperits de la llegenda xinesa. Segons una obra clàssica d'aquest país: "entre els 360 animals amb plomes i ales, el fènix es troba en el primer lloc entre tots". L'au fènix constitueix al costat del Drac, la cultura de fènix i el drac de la Xina, formant així una part molt important en la  tradició del país.

Les plomes ratllades de l'au Fènix són de múltiples colors. Les ratlles del cap de l'au Fènix signifiquen virtut, les ratlles en les ales expressen el ritus, les posteriors representen justícia, les davanteres simbolitzen la humanitat, i les ratlles al ventre, la fiabilitat. Vol dir que el cos de l'au Fènix simbolitza les cinc moralitats.

L'au fènix es pronuncia en xinès com Feng Huang. Feng significa l'ocell mascle, i Huang, femella. Feng i Huang volen en conjunt i signifiquen l'harmonia matrimonial. Raó per la qual, en les habitacions nupcials sol pintar alguns motius d'aus fènix volant. L'au Fènix amb el Drac és un bon amulet per a la parella. Protegirà el seu amor sempre.

En altres cultures, l'au fènix és com un semidéu, capaç de nobles accions i portar un amulet de l'au Fènix, és atorgar al que ho porta la capacitat de poder discernir entre la bondat i maldat de les persones, a qui tendeix a ajudar en funció d'aquest criteri.

Avui en dia, el Au Fènix representa un símbol important i rellevant en la vida de tots els éssers humans: l'esperança, i la capacitat de regenerar-se. 

A la Xina, s'usa l'emblema de l'au fènix i el Drac com a amulet ideal per a qui està en un moment difícil en la seva vida.