El llibret Parsifal (1882) de Richard Wagner és un drama amb ressonàncies simbòliques universals de gran abast hermenèutic. Es tracta, particularment, d'un drama arquetípic fonamental de la nostra visió del món occidental.
De tots els drames de Wagner, Parsifal és el d'estructura més clara. Des del seu començament l'acció apareix resumida en una sola frase: per la compassió, un neci es convertirà en sapient i realitzarà l'obra de la redempció. Aquesta frase indica, a més amb gran precisió el contingut de cada un i els tres actes: en el primer, en l'ànima del neci neix la compassió; en el segon, per la compassió es fa sapient; i en el tercer, l'heroi, sapient per la compassió, esdevé redemptor.
El cèlebre poema èpic Parsifal, de Wolfram d'Eschenbach, pot dir-se que va ser útil a Wagner especialment per estalviar-se l'haver de donar extenses explicacions sobre la llegenda.
El que distingeix a primera vista el drama de Wagner del poema èpic de Wolfram d'Eschenbach, és que el Sant Grial constitueix el punt central del drama; el Grial i tot el que l'envolta, és a dir, el rei, víctima de tortures físiques i morals, i els cavallers, afligits per la desesperació. Des del principi contemplem els sofriments d'Amfortas; després coneixem clarament el que és el Grial -o, com diu Parsifal, qui és el Grial-, qui són els seus cavallers, els seus enemics i la lluita existent entre uns i altres; i només quan la nostra atenció ha estat concentrada en el Sant Grial i quan comprenem la impaciència amb què és esperada la vinguda del redemptor promès, és quan apareix Parsifal.
La llegenda, en canvi, comença per un relat minuciós de la joventut de Parsifal, de les seves aventures, del seu casament; i quan per fi l'heroi arriba al burg del Grial, el relat de tot el que passa i la descripció dels patiments del rei són tan confusos que mai se sap veritablement el que l'autor vol significar. Fins a arribar al vers número 14.072, no comença a parlar del Grial, i fins i tot per dir-nos només que és una pedra, que ha de ser de gran valor i que la denominen lapis exilis. I a continuació la major part del poema està consagrada a la narració de les nombroses aventures cavalleresques que condueixen a Parsifal a la cort del rei Arthur. Aquestes aventures omplen el llarg espai de temps que transcorre fins al dia en què Parsifal torna per fi al burg del Grial i cura la ferida d'Amfortas, alhora que li pregunta: "què teniu, tio meu?" Com veiem, en el fons hi ha ben poc parentiu entre els dos poemes.
En canvi, el que interessa realment és conèixer els llaços que uneixen el Parsifal, no només amb Jesús de Natzaret i Els Vencedors, sinó més encara amb L'Anell del Nibelung i Tristany i Isolda. És molt important precisar aquest punt, perquè s'ha afirmat sovint que Parsifal ocupa un lloc aïllat en l'obra de Wagner, que aquest poema ha anat més enllà dels límits de l'art, etc.
No hi ha necessitat d'exposar detalladament els trets comuns de caràcter que pugui haver-hi entre Parsifal i Jesús el Redemptor, o Ananda el pur, a Los Vencedors, ja que són ben patents. És molt més interessant, per a la comprensió exacta de Parsifal, examinar el que relaciona aquest drama amb L'Anell del Nibelung i també amb Tristany i Isolda.
El llaç d'unió entre Parsifal i Tristany i Isolda consisteix en què la figura de Parsifal se li va aparèixer per primera vegada al poeta mentre componia el Tristany. L'escriptor Joan de Wolzogen ens proporciona els següents detalls: "Parsifal, anant a la recerca del Sant Grial, havia d'arribar com a pelegrí a Kareol, en el tercer acte de Tristany i Isolda mentre Tristany, víctima de les tortures de l'amor, es retorqueix desesperat en el seu llit de mort. " I sembla que Wagner ja havia escrit la melodia del pelegrí Parsifal, que era una resposta als laments desesperats de Tristán negant la vida i preguntant el perquè de l'existència. La figura de Parsifal va ser imaginada, doncs, en principi, com a contrast amb la de Tristany. I en 1856 Wagner deia a Liszt: "cal haver comprès el meu Tristán per comprendre després millor Els Vencedors". Aquestes paraules demostren fins a quin punt la idea de portar a l'escena el sant, la redempció perfecta, el renunciament, brolla directament de la concepció del drama del desig i de la mort per l'amor.
El primer projecte de Parsifal -ens diu un altre escriptor waggerià, Guillermo Tappert- acabava amb un cor que havia entonar aquestes paraules:
Gran és la seducció del desig,
però més gran és la força del renunciament.
Mas no cal oblidar que el drama, de Tristany i Isolda és també -com Wagner va dir- "una mena d'acte complementari de L'Anell del Nibelung pel que fa a les figures de Sigfrid i de Brunhilda. Doncs bé, aquesta part complementària és la que va inspirar la primera concepció de l'heroi Parsifal.
Existeix, doncs, un parentiu directe entre L'Anell del Nibelung i Parsifal, però hi ha encara un altre, i molt més profund, que afecta més que a la figura de l'heroi a la concepció fonamental del drama.
Consisteix aquesta última afinitat que, en concepte de Wagner, "el Sant Grial no és altra cosa que el Tresor dels Nibelungs, idealitzat". Per a ell aquesta llegenda és una forma moderna i cristiana de l'antiga llegenda de l'Or del Rhin. És completament inútil discutir ara si semblant idea és justificada; el que convé saber és que el poeta la va tenir ja quan, el 1848, va esbossar el seu primer projecte de drama sobre el mite dels Nibelungs. Amb això es comprèn que, en la ment del poeta, Parsifal va ser la continuació directa de L'Anell del Nibelung, o per dir-ho millor, una obra estrictament paral·lela a aquesta, tot i que alhora li fos antitètic. I no es tracta de coincidències fortuïtes ni d'interpretacions forçades: el propi mestre va exposar de manera tan indubtable la seva intenció d'un paral·lelisme dins de l'antítesi, que només cal admirar que un fet tan significatiu hagi passat fins ara inadvertit.
Així com l'Or (l'anell) és el centre del primer drama ,, així també el Greal és el centre del segon. Wagner mateix va dir: "la lluita pel Grial reemplaça ara a la lluita per l'Or". I afegia: "la veu que surt de la tomba de Titurel no és altra que la veu de Wotan, en qui s'ha anul·lat la voluntat de viure". Per mostrar el paral·lelisme entre Brunhilda i Kundri, "qui també travessa els aires en un corcel màgic", Wagner dóna així mateix a aquesta el nom de Gundrigia, que significa Walkiria. Podríem multiplicar aquests exemples de similitud amb detalls molt característics. I així com Parsifal, arribant a Kareol al costat de Tristán moribund, no ens hauria revelat sinó el contrast entre l'home ple de compassió, el renunciador, i l'home turmentat pel desig i morint d'amor, el Parsifal, oposat a L'Anell del Nibelung ens mostra l'antinòmia entre dues concepcions del món ben diferents.
Font: http://www.archivowagner.com/
